divendres, 25 de juny de 2010

No me'n penedeixo, però m'entristeix


Cada vegada és més aprop, cada vegada és més evident que les persones que he estimat i estimo, i molt, no les podré tocar amb la freqüència que desitjo. I és quan un perd o s'allunya una mica del què té és quan li dóna el seu just valor. No sé si sóc un bon amic, un bon company. Però sóc molt descuidat i visc molt amb mi mateix (i penso que ja està bé, és el meu estil). Potser no ho he dit prou sovint que estimo. Em fa por, no per mostrar els meus sentiments, sinó pel matís. Tot jo sóc matís, i quan faig una afirmació necessito dir on comença i on acaba. Potser el que em fa por és que algú em pugui acusar d'alguna cosa, que se'm renyi. Sóc orgullós, i molt. Per això potser no dic massa sovint que estimo. I alguna vegada ho he fet, i m'he hagut d'empassar les paraules, els retrets, per no haver matitzat. No sóc constant, m'acuso i em confesso.

Doncs bé, avui és un d'aquells moments que llença una mirada enrera abans de creuar la porta. I és dur. I confesso que no m'ho pensava.

I la profe d'alemany s'ha passat molt, perquè ha enviat un seguit de cançons molt boniques. I aquesta m'ha acompanyat escrivint aquestes paraules. I no tinc ni idea del que diu, ni les escolto les paraules. Però la música... és suficient.
video

2 comentaris:

  1. No havia escoltat mai aquest tema; és molt bonic.
    Gruß.

    ResponElimina
  2. David... estimar és sempre bo i no t'ha de fer por dir-ho. Que cadascú i vegi els matissos que li sembli, de fet, estimar és, com gairebé tot a la vida, subjectiu. Jo puc dir-te sense por, ni vergonya... que t'estimo tal cual ets... UN SOL!!!

    Apa, fora "cursilades" i a gaudir de BERLIN carai!

    ResponElimina